En un món nerviós i agitat com el nostre, reivindicar la necessitat d’aturar-se a observar amb empatia el que ens envolta i els canvis que hi ha és un gest revolucionari. En el cinema de Lucrecia Martel i Carla Simón aquesta atenció al detall, aquesta mirada detinguda sobre les coses té, efectivament, la capacitat de trastocar la nostra mirada i de convertir-se alhora en una eina de desvetllament i un lloc de trobada. 

Un gest d’amor al món que compartim, de compromís amb el present i la seva transformació en el sentit amb què ho expressa Hannah Arendt. En les seves darreres pel·lícules, Terminal Norte (2021), de Martel, que tracta sobre la música com a refugi i les trobades inesperades, i Alcarràs (2022), de Simón, sobre la desaparició del model d’agricultura familiar, les cineastes mostren les complicitats, no exemptes de conflicte, a través de les quals es construeix tota comunitat de resistència. Com podem eludir els relats que ens situen fora del present? Quines narratives faciliten la trobada i eviten la fugida endavant?

Lucrecia Martel és directora i guionista, i gràcies a títols com La Ciénaga (2001) o La niña santa (2004) s’ha consagrat com una les grans cineastes llatinoamericanes. D’altra banda, Carla Simón, també directora i guionista, ha estat una de les darreres revelacions del cinema europeu, avui ja consolidada gràcies a l’aplaudit film Alcarràs (2022).