Va néixer el 1948 a Stanisławów, on el seu pare, militar bielorús, estava destinat. Al cap de pocs anys, la seva família va tornar a Bielorússia i l’any 1972 es va llicenciar en periodisme a la Universitat de Minsk, ciutat on va treballar com a professora i en diferents diaris. 

És la creadora del seu propi gènere literari, la «novel·la de veus», amb la qual dona veu a la gent comuna per explicar la història de l’antiga Unió Soviètica i dels actuals estats que van formar-ne part, des de la Segona Guerra Mundial fins avui. Les seves obres van ser censurades a la Unió Soviètica, i va ser amb l’arribada de Gorbatxov al poder i la Perestroika quan va poder publicar amb normalitat. 

Entre els seus llibres, traduïts a més de trenta llengües i convertits ja en clàssics, destaquen Els nois del zinc (2016, Raig Verd/Debate), La guerra no té cara de dona (2018, Raig Verd/2015, Debate), La pregària de Txernòbil (2016, Raig Verd/2015, Debate) o Temps de segona mà. La fi de l’home roig (2015, Raig Verd/Acantilado). 

Des dels anys noranta ha rebut nombrosos premis, entre ells el Premi Nobel de Literatura 2015, el National Book Critics Circle Award (2005), el premi de reportatges Ryszard Kapuscinski (2011) o el premi Médicis d’assaig (2013), entre d’altres. A la tardor del 2020, després de les eleccions fraudulentes i la posterior deriva repressiva del règim de Lukashenko, va haver d’exiliar-se a Berlín.