“Si governo algun dia en aquest país, em comprometo a fer promeses de veritat”, diu una noia en el torn final de preguntes. Els aplaudiments entusiastes dels companys es barregen amb les promeses pendents: “Prometo mantenir-me desperta”, diu la darrera alumna que pren el micròfon. I la promesa es transforma en una invitació a seguir donant voltes a la incertesa fins que els historiadors Yuval Noah Harari i Rutger Bregman prenen la paraula a les sis a la mateixa Plaça Joan Coromines. De nou, plena a vessar.

A la seva primera intervenció, Harari ja exposa el seu missatge davant les amenaces del futur: “Els humans sempre hem sentit que la calamitat era pròxima, però la història no és determinista. La clau és adonar-nos que el futur depèn de les decisions que prenem en el present. Tenim recursos necessaris i el coneixement per respondre fins i tot al canvi climàtic”.

Rutger Bregman, autor d’Utopia per a realistes i La humanitat: una història d’esperança, coincideix amb Harari, al mateix temps que intenta enfocar la perspectiva històrica i de futur des d’un altre angle. És cert que estem en un moment de perill, diu, però “també podríem dir que som a l’inici de quelcom gran. Potser som a l’adolescència de la humanitat, el futur podria ser immens”. Per això, afirma Bregman, és important tenir quelcom per què lluitar. Les desigualtats segueixen sent enormes”. Inevitablement, les preguntes que ha llançat Marina Garcés al matí tornen a voleiar damunt l’escenari. 

La conversa s’encamina aleshores pels viaranys dels perills de la manca de privadesa i del decreixement com a proposta (“No li hem de dir a la gent que deixi de desitjar coses, sinó que hem de trobar maneres sostenibles d’aconseguir-les”, matisa Harari), fins que Bregman torna a fer un gran zoom out per ressituar les coses: “Com ens jutjaran els historiadors del futur? Hem de plantejar-nos què estem fent malament avui”. Per Harari, el millor que podem fer és proveir-nos de mecanismes d’autocorrecció sòlids (“acceptar que cometem errors i corregir-los”), restablir el debat democràtic (“les democràcies no sobreviuran sense debat”) i crear organitzacions que siguin capaces de sostenir i canalitzar les nostres ànsies de canvi. Però també la construcció del relat esdevé decisiva per capgirar el futur. Hem d’escoltar les veus i preguntar-nos: hi ha algú en aquest relat que pateix?, diu Harari: “El nostre deure és escoltar les seves experiències. No ens cal cap avenç científic per a això, només modificant el relat aconseguirem un gran canvi”.

D’això, d’escoltar i atendre els relats del dolor, en sap molt Svetlana Aleksiévitx. Temerosa de refredar-se encara més, la Premi Nobel de Literatura enceta la darrera sessió d’una Plaça Joan Coromines plena a vessar preguntant-se per la innocència i l’esperit de llibertat que van envair la població amb la caiguda de la Unió Soviètica. “Com és possible que després de socialisme tinguem feixisme rus? Ningú no té resposta. A inicis dels anys 90 cridàvem llibertat però no enteníem què era. Algú que ha viscut a la presó i que de cop surt al carrer no es pot sentir lliure”. Inevitablement, però, l’actual guerra a Ucraïna colonitza les seves paraules. “No veiem el final de l’home roig, sinó l’inici del feixisme a Rússia i a Bielorússia. La gent té por de morir”.

I mentre et poses el jersei, perquè comences a sentir el fred (de la tardor i de la guerra), com qui no vol la cosa, t’adones que les paraules d’Aleksiévitx comencen a poblar-se d’altres veus. Sí, l’escriptora continua parlant de la seva visió del conflicte (“Ens hem acostumat a la guerra”, “Els pobles de Rússia, Bielorússia i Ucraïna trigarem anys a viure com a pobles germans”, “Ucraïna no ha de vèncer Putin, ho hem de fer nosaltres”) però, si t’hi fixes, perceps en el seu discurs una operació semblant a la que enlluerna els seus llibres. S’alça el cor de veus. Aleksiévitx parla del que li han dit els joves ucraïnesos que no volen llegir més Dostoievski, de les famílies que s’han trencat pel conflicte, dels taxistes pro-Putin i de les mares de Buriàtia… fins i tot, recorda, el que li “deien” les vaques que a la Txernòbil radioactiva es negaven a veure aigua dels llacs. “Nosaltres no podem veure i olorar la radiació”, diu Aleksiévitx, però podem estar atents, sembla que ens recordi. Atents i desperts davant les veus del dolor que ens envolten.  

Jordi de Miguel