Després, l’acordió de peripatètics arriba al carrer Gran de Sant Andreu i l’anomenada Casa de la Bala. Ningú adverteix que la bomba incrustada a la façana durant la revolta de la Jamància de 1843 és a la confluència amb el carrer que duu el nom d’un altre filòsof, Sòcrates. Aquí el debat gira al voltant de la identitat col·lectiva. “En base a què es construeix?”. Classe social, diu algú, ètnia, història, gènere, diuen altres. El cronista no vol intervenir, però no pot evitar respondre “l’enemic”. Fins a quin punt l’estrèpit de les bombes estableix fronteres en la identitat de qui les sent esclatar?, es pregunta el cronista mentre subratlla la paraula ‘enemic’ de camí a la Fabra i Coats.

A l’antiga fàbrica tèxtil fem l’última parada. Tornem a parlar del Sant Andreu industrial i de com Barcelona va annexionar-lo el 1897 (dissimuladament, el cronista subratlla ‘annexionar’). “Aleshores, què és la identitat? El que no es transforma? L’essència?”. Una jove respon: “La globalització ens està assimilant a tots”. Al cronista li sembla pertinent tancar aquí la llibreta: el pròxim acte que ha de cobrir es titula ‘Desglobalització?’. 

La cita és a una altra antiga fàbrica tèxtil del Poblenou, Can Felipa. Allà, la filòsofa italiana Elettra Stimilli i el periodista i filòsof català Josep Ramoneda miren d’evitar contestar la pregunta del títol amb un sí o un no rotund. Si per desglobalització s’entén un retorn als estats-nació sota la bandera dels valors de pàtria, família i déu, tal com advoca l’extrema dreta al seu país, la resposta d’Stimilli és no. Segons l’autora de Deuda y culpa, l’única manera que Europa pugui renéixer de les runes és partint de la condició de fragilitat que la guerra a Ucraïna i la pandèmia de la covid han deixat al descobert. El que cal globalitzar en tot cas, diu, és el “redescobriment de les diferències de classe, de raça, de gènere… que són els problemes que uneixen les nostres societats a escala global”. “Hi ha un impuls emancipador que ve de les comunitats de baix que lluiten per un canvi a partir d’instàncies locals. Hem de pensar amb institucions diferents, no amb una dimensió que es tanca i mira d’excloure, sinó en una altra que es llanci a obertures i comunitats diferents”, afegeix.

Per a Ramoneda, seguint a Edgar Morin, “el problema és que no estem constituïts com a humanitat. No som conscients del molt que compartim, ni acabem d’acceptar l’existència de regles comunes compartides. “Les societats”, afegeix Ramoneda, “només poden ser lliures si es funden en l’empatia”. Diu el director de La Maleta de Portbou que si des de la política es donés resposta a la ciutadania, aquesta no es desplaçaria cap a la dreta, però que si el futur està enfosquit és fonamentalment per una raó: el nihilisme. “Quan la gent perd la noció dels límits, qualsevol cosa pot passar: Putin és una caricatura d’això. La gran amenaça és que el nihilisme s’estengui, per això cal confrontar-lo sense contemplacions”.

Encara ressonen aquestes paraules quan pugen a l’escenari de la Plaça Josep Maria Huertas Claveria tres dels escriptors més reputats d’Ucraïna, Finlàndia i Lituània. Si alguna cosa han compartit Oksana Zabujko, Sofi Oksanen i Alvydas Šlepikas, els ponents de l’acte ‘Europa, Rússia i les fronteres de la democràcia’ és l’empatia vers el dolor de cadascun d’ells. Tots, a la seva manera, han traçat les ànsies imperialistes i l’origen de les males relacions amb Rússia: Zabujko s’ha remuntat al segle XVII (“Ens toca corregir ara el que van fer els nostres avantpassats”); Šlepikas ha parlat de les ocupacions històriques de Lituània durant la II Guerra Mundial i de la sort de “no haver fet cas a Occident i declarar la nostra independència el 1990”; i Sofi Oksanen ha recordat com la invasió d’Ucraïna ha revifat els “traumes” de les guerres al país, la qual cosa “ha fet canviar l’opinió pública sobre la necessitat d’entrar a l’OTAN”. La més contundent i expressiva, però, ha estat l’escriptora ucraïnesa Oksana Zabujko, qui, ja amb el cel ennegrit, ha volgut desfer les fronteres d’Europa per fer una crida a mantenir-se alerta: “Aquest no és un conflicte regional, és una continuació del que va quedar silenciat a la II Guerra Mundial”, ha dit: “Aquest és el tercer acte”. El cronista ho anota a la llibreta, la tanca i se’n va, perdent-se a les fronteres del pensament.

Jordi de Miguel