Paraules per a les ferides del món
La mateixa flor rep el nom de campana en alemany i de llàgrima en romanès. Allà on uns veuen una campana, quelcom que repica, uns altres veuen una llàgrima, generalment una mostra d’aflicció. És només un exemple que cada llengua té ulls diferents. Aquesta observació, extreta de manera més o menys exacta de la intervenció d’Herta Müller a Alliberar la paraula, és una manera plàstica de constatar les limitacions del llenguatge. Malgrat comptar amb una guardonada amb el Premi Nobel de Literatura i amb un autor de la dimensió de Wajdi Mouawad, la impotència del fet literari -impotència, però no esterilitat- va esdevenir una de les subtrames primordials durant la primera tarda de la Biennal de Pensament a la Plaça Joan Coromines.
Müller treballa amb les paraules, i a fe que se li donen bé, però és conscient que en moltes situacions són ineficaces. És allò de “quan parlem som desagradables, quan callem som ridículs”. Ella ho emmarcà en el si de la repressió de Ceaușescu en la Romania de la seva joventut, però és un judici que segur som capaços de traslladar en les situacions presents més trivials.
El periple biogràfic de Müller s’estén entre la nena camperola que cuida vaques en una contrada germanoparlant de l’oest romanès i la dona de lletres que recull el màxim guardó literari a l’Ajuntament d’Estocolm. Però és en el trajecte on està la substància, amb estudis i activisme a la Timisoara dels anys 70 i el posterior exili a Alemanya, on roman fins a l’actualitat. És aquest itinerari, aquesta condició de víctima lúcida de la dictadura i de desplaçada sense solució el que nodreix la seva obra i el que va pautar els viaranys de la conversa amb l’editora i traductora Cecilia Dreymüller.
Escriure en una època de repressió significa transitar per un espai on “d’una banda hi ha la por i de l’altra la resistència interior, la voluntat de no deixar-se anar”. Aquest condicionant serví a Müller per convidar a la reflexió primordial de qui escriu, el “per què escric?”. No passa desapercebut que té ben a poc a veure el que s’escriu des d’una posició de relatiu benestar i llibertat amb el que es fa en un lloc i moment on fins i tot cal amagar textos en cases d’amics. Però sempre hi pot haver inconvenients per expressar-se, i ahir les campanes de Santa Maria de Montalegre van interrompre en un parell d’ocasions les respostes de Müller. Sabuda l’hostilitat que ha hagut de suportar en altres moments de la seva carrera, és ben normal que encaixés la intromissió del ding-dong amb esportivitat i un somriure.
El bagatge de Müller la situa com a observadora perspicaç de l’actualitat i no va desaprofitar per llençar comentaris esmolats sobre l’auge dels populismes i demés moviments de biaix totalitarista que cuegen per Europa i el món. “És curiós com molts votants d’extrema dreta s’autoperceben com una mena de resistència”, va apuntar. També, qui va ser desplaçada a Alemanya fa gairebé 40 anys pot comprendre millor pel que passen els refugiats actuals quan arriben a les nostres ciutats i es fixa, inevitablement, en el llenguatge: “Els siris, per exemple, no coneixen la llengua com jo sí coneixia. Topen amb la burocràcia d’immigració, amb els funcionaris que els fan omplir papers despersonalitzadors, on han de fer constar la seva biografia, però tots sabem que una biografia no és una vida.” De nou la ineficàcia del llenguatge.
Amb la plaça ben plena, Wajdi Mouawad aparegué a l’escenari acompanyat de la periodista Laura Serra i Oriol Broggi, director teatral que aquestes setmanes està representant Tots Ocells, de l’autor canadenc, a la Biblioteca de Catalunya, com qui diu a tres carrers d’on ens trobàvem. Mouawad és un conversador privilegiat, un gran narrador d’històries també en viu. Per il·lustrar una idea recorre amb diligència a un episodi històric, a una anècdota reveladora, cerca una analogia poderosa per explicar allò que pretén. Narrà la seva improvisació a l’escola de teatre de Montreal de ben jove, en la que segons ell se li va revelar el trauma de la Guerra Civil del Líban de la que va fugir amb nou o deu anys, i el públic va restar amb les orelles dretes i el ventre contret durant tota la sessió.
Com no sentir-se remogut, és clar, amb Mouawad al davant i les notícies esfereïdores que arriben aquests dies del Líban i que fa ja més d’un any que arriben d’altres territoris de la riba est de la Mediterrània. L’autor d’Incendis no defugí el tema en absolut, però es mostrà inequívocament impotent. El paper del teatre com a memòria pel futur és quelcom en el que sempre ha cregut, però va ser rotund a l’hora d’afirmar que “en el context actual a Orient Mitjà, el teatre és inútil”. No li va tremolar la veu per assegurar que fa un parell d’anys hagués estat més optimista, però que ara mateix és incapaç de donar un vot de confiança a la reconciliació. “Dir una altra cosa més complaent, des d’una plaça de Barcelona, quan després hi ha la possibilitat d’anar a sopar a un restaurant i passar una nit agradable seria una bajanada i una falta de respecte”, afegí. La impotència i potser cert sentiment de culpa van encomanar-se a tot ésser pensant que ocupés la platea i no acudís a la plaça ja amb aquests pesars.
Mouawad ho rematà opinant, amb una rotunditat molt ben rebuda, que si no hi ha un cessament de la violència és perquè qui ostenta el poder no l’utilitza per aquesta fi. “Fa uns dies vaig escriure la frase Els temps són gloriosos per als assassins. Ho vaig fer pensant en els que tenen el poder avui, però que no l'empren. Si no hi ha un alto al foc avui és perquè no es vol, no perquè no sigui possible”.
Potser no hi ha gaire camp abonat a l’esperança però sí que roman una responsabilitat. Mouawad advoca pel relat, per explicar-nos històries malgrat tot, i aquestes històries ell té clar que les explica des d’una ètica rigorosa: “Vaig créixer detestant profundament l’altre, que era nefast i jo n’era la víctima. Però després et vas fent adult, tens la sort de viure a París i a Canadà i desenvolupes un sentit crític que pot xocar amb la perspectiva dels teus pares. Aleshores em vaig dir que havia d’explicar el que la meva tribu havia fet malament, no em pertocava a mi explicar el que ens havien fet els palestins o els israelians.”
Després d’una hora tan colpidora davant Mouawad i les misèries humanes del present, potser convenia una mica de reflexió, tot i que calia posposar-la al cap d’una estona. Si tres hores abans les campanes s'entrellaçaven amb la veu de Herta Müller, els gossos que gaudien del seu esbarjo vespertí semblaven fer-ho amb les de Tarta Relena. Però de seguida es va imposar un silenci, solemne però no encarcarat, que feia difícil d'imaginar en una plaça al bell mig de la ciutat. Com tampoc era evident pensar que aquesta “barreja de diverses cançons de la Mediterrània” convoqués un espectre tan ampli d’edats entre el públic. Es pot pensar que és fruit del plantejament de la proposta, del fet d’estar amb un peu a la tradició i l'altra a l'avantguarda, però de la teoria a la pràctica la majoria s'estimben, i Tarta Relena en surten amb l’esquena dreta, el cap ben alt i un somriure agraït.
