Narratives de l'art, narratives de l'aigua
D’una banda, la cúpula de l’escenari, ja convertida en imatge no oficial d’aquesta Biennal i les passades. De l’altra, darrere però sobresortint, la façana de Sant Joan de Gràcia; esvelta, potser modesta, però de presència digna, sense rastre d’altivesa. Una dualitat arquitectònica als nassos del públic d’un col·loqui entorn d’un artista sovint explicat sota el signe de les dualitats, com va introduir des del principi Rita Roig, la conductora de l’acte.
Que Antoni Tàpies fos frontissa o hibridació entre dualitats -matèria i espiritualitat, Orient i Occident, tradició i modernitat, entre moltes altres- ja és quelcom que Perejaume, Joana Hurtado i David Bestué van posar una mica en qüestió. Sense acabar de posar-se d’acord, és clar, que a aquests actes ja s’hi acut amb vocació de sortir-ne més interrogat que no pas amb dubtes resolts. En tot cas, on hi va haver entesa fou en acceptar el caràcter contradictori de moltes qüestions que Tàpies activà. I amb molt de gust, per cert, ja que “si una obra ens interessa, intriga i sedueix és perquè és complexa i contradictòria”, com va afirmar Perejaume.
El llegat de Tàpies, la construcció del relat públic de la seva trajectòria, de la qual va poder participar el propi artista, a través de la seva Fundació (ara rebatejada com a Museu) i a través dels seus nombrosos textos, va ocupar bona part de la sessió. Perejaume ressaltà el caràcter porós de la seva obra, que convida a parlar-ne, com prova el fet que molts escriptors i poetes hagin estat empesos a relacionar-s’hi. Tanmateix, Hurtado, des de la seva posició de comissària i professora, va assenyalar que segurament s’havia donat una visió massa unívoca i reiterativa de Tàpies, fins al punt que “certs components de la catalanitat de Tàpies s’han convertit en un mem”. En aquest sentit celebrà l’exposició de 2013 Contra Tàpies, comissariada per Valentín Roma i Laurance Rassel perquè “per fi algú confrontava la idea preestablerta de Tàpies”.
La vigència avui de l’artista i el contrast amb el món que li va tocar viure en els anys centrals de la seva trajectòria va dur a emetre judicis de la incidència de la tecnologia en el món de l’art. Aquesta deriva, potser una mica inesperada, va posar de manifest les diverses generacions que s’aplegaven dalt de l’escenari. Bestué i Hurtado van mostrar una visió més aviat positiva del canvi tecnològic o, si més no, gens negativa per si sol. “Internet ha fet que el nivell pugi, hi ha més i millors artistes”, afirmà Bestué, i afegí sense rastre d’autoreivindicació: “Soc fill de la democratització, vinc d’una família xarnega i sense vincles amb el món cultural. A l’època de Tàpies hi havia menys artistes i tots no, però molts venien de famílies burgeses.” Així i tot, va concedir que la tecnologia ha dut a certa saturació i que costa orientar-se entre tanta producció, tot lamentant la pràctica desaparició del paper de la crítica en àmbits no acadèmics. Per la seva banda, Perejaume es mostrà com a mínim escèptic amb molts aspectes que ens ha dut la transformació digital en el camp creatiu, però sense mostrar-se derrotista: “Gent singular n’hi ha molta i està molt bé que sigui així, perquè sense singularitat la vida no val la pena”.
Parlant de qüestions vitals, però en un pla ben diferent, molt més prosaic, el col·loqui Aigua i democràcia demanava la veu minuts després al Canòdrom. Allà Hug March conduïa una sessió amb Katie Meehan i Violeta Cabello que costa d’imaginar que s’hagués programat fa uns quants anys, sense la quota de pantalla que ha assolit la qüestió els darrers mesos. I és que la pròpia Cabello va confessar que, degut a la sequera persistent, havia sentit, probablement per primera vegada, que potser hi ha límits en l’extracció de l’aigua.
Però és clar, és allò d’hom no pensa en Santa Bàrbara sino quan trona -en aquest cas sense els trons, precisament- i el tema no és ni molt menys nou, sinó que és un assumpte mil·lenari. Meehan, britànica amb bona part de la seva trajectòria a Mèxic i els estats del sudoest dels EUA, és experta en justícia ambiental i les seves perspectives guanyaren pes a l’hora de parlar de l’accés a l’aigua, de les desigualtats que genera la governança d’aquest bé aparentment comú. “L’escassetat es produeix, no existeix de manera natural”, afirmà, i va assenyalar el que potser ja és sabut però mai està de menys recordar, que l’escassetat no la crea tothom per igual, que hi ha corporacions molt poderoses que esdevenen altament extractives i fan un consum d’aigua neta -la retornen bruta- en unes magnituds que potser no tothom s’imagina.
Violeta Cabello coneix de primera mà allò que succeeix a la llacuna del Mar Menor i de la gestió hidrològica a l’estat espanyol en general. “A Espanya s’ha potenciat la irrigació del territori com a mesura de desenvolupament, movent aigua de regions d’on presumptament hi ha més abundància a d’altres amb escassetat. Però això té grans impactes en el territori i els seus habitants i no sempre se’n parla prou.”
Les visions gairebé apocalíptiques resulten temptadores en aquest tema i conceptes com “l’aigua, el nou petroli” o “les guerres de l’aigua” tallaren l’aire del Canòdrom. Però Meehan volgué aportar que la primera dona que rebé el Nobel d’Economia, Elinor Ostrom, havia arribat a la conclusió que al llarg de la història l’aigua havia generat més cooperació que no pas competició. Potser dubtem si aquesta afirmació no resulta massa optimista, però proposà que seria convenient retirar la narrativa entorn de guerres de l’aigua i apuntar a l’accés, al treball que costa obtenir aigua, treball no sempre remunerat. I va posar l’exemple senzill d’anar d’excursió a un indret natural amb gens d’aigua o ben poca, i l’esforç físic i l’angoixa que suposa cercar-la. Al capdavall, potser una de les coses primordials que ens cal és la consciència de l’aigua, introduir-la en la llista d’assumptes que cal rumiar col·lectivament, en comptes de donar-la per descomptada. I potser precisament per això, en aquesta ocasió una sessió així estava programada en una Biennal de Pensament i no en una de Ciència.
