Matèria primera indispensable per articular el pensament, registrar l’experiència, la memòria. La paraula, les paraules, estan també al centre mateix del debat, de la discussió cívica i, per tant, és ben normal que la Biennal compti amb un grapat de participants que treballen principalment amb el llenguatge verbal. Veus autoritzades de l’escriptura, de la comunicació, també de la lingüística, per una cita que pretén que les paraules romanguin i esdevinguin sovint invitació no només al pensament, sinó també a l’acció.

Per tot plegat, hom pot considerar que dins la programació s’hi pot trobar quelcom semblant a un festival de literatura. Ho demostra el concurs d’un grapat de noms generós en el nombre i encara més en la rellevància. Tota una premi Nobel és l’encarregada de la inauguració oficiosa: Herta Müller va rebre el màxim guardó literari el 2009 i a l’acte batejat com Alliberar la paraula ens podrem aproximar al seu univers on la memòria de les dictadures de l’est del continent, trenat amb el seu relat personal, serveix de base per a reflexionar sobre el projecte europeu a dia d’avui.

Wajdi Mouawad és un altre nom propi que desperta gran expectació per si sol. L’autor, sempre proper al món del teatre, conversarà amb Oriol Broggi i Laura Serra en una sessió, Volar amb ales ferides, en la qual de ben segur s’abordaran, com en la seva obra, qüestions que remeten a conflictes universals, esdeveniments col·lectius i alhora íntims. 

Roba vella i veritats robades no és sinó el títol de la trobada amb Zadie Smith. La visita de l’escriptora britànica la motiva l’aparició de la seva darrera novel·la, La impostura (Salamandra, 2024), una narració de les controvèrsies socials a la Londres victoriana, que resulta idònia per reflexionar a l’entorn de la mentida i la hipocresia que sosté una jerarquia social que afavoreix els ja afavorits. Potser amb menys fama que Smith, però amb un prestigi elevat, Gueorgui Gospodínov protagonitza Controlar el passat, controlar el futur. A partir de la seva novel·la El refugi del temps -títol guanyador del Premi Booker Internacional- ens obsequiarà amb reflexions esmolades sobre els perills de qui empra la nostàlgia com a pal de paller de la memòria històrica, entre d’altres qüestions afins a la seva obra.

La islandesa Auður Ava Ólafsdóttir inclou en la seva darrera novel·la Edén (Club Editor, 2024) una advertència sobre el perill que corren les llengües minoritàries i ho assimila a l’extinció de recursos naturals. Ho desenvoluparà a 5.600 arbres per salvar la llengua. I deslligat del punt de vista d’una autora concreta, el mateix tema de fons s’explorarà a Realitat i política de les llengües, una aproximació als reptes davant els que ens enfronten els processos de minorització lingüística, sense defugir ni una mica el cas català.

Dues activitats més per cloure aquest itinerari, potser amb menys capacitat d’interpel·lar audiències àmplies però més singulars. És el cas de Versos per un dol col·lectiu, que relaciona les malalties que generen incomprensió social amb la necessitat de trobar paraules i textos que cohesionin una comunitat al voltant d’un patiment o d’una pèrdua. Dagmawi Woubshet, professor d’estudis africans i queer, és probable que ho dugui cap a la crisi del VIH/SIDA; Ava Klein Fortuny, cap a la tuberculosi.  També és força insòlita l’estrena d’una proposta que si no s’oposa a la paraula, almenys la vol resituar: Dancing Philosophy és una “conferència performativa” d’Anthony Moore i Siegfried Zielinski, una reivindicació del soroll, el ritme, la melodia i allò visual com elements també vàlids per transmetre el pensament i les idees. No heu assistit mai a una classe magistral de filosofia així.