Imaginar alternatives
Un migdia de diumenge, en parc públic prou esponerós i sota un sol a estones feridor, era una coordenada espai temps tan adient com qualsevol altra per parlar de La imaginació apocalíptica. I és que, tal com va explicar el professor de teoria política Mathias Thaler, moltes ficcions aborden l’apocalipsi com un esdeveniment quan en realitat és un procés desgastant, un esfondrament continu. Va posar l’exemple de la pel·lícula Don’t look up, que va defensar com a peça d’entreteniment i palanca de reflexió per mitjà de la sàtira, però estèril a l’hora de generar una mobilització. És clar, si l’amenaça que acabarà amb el planeta és externa, un cometa que impactarà amb la Terra, per què molestar-nos en accions continuades de lluita ecològica? “Tenim incapacitat per reflectir i representar la violència lenta de la crisi climàtica. Ens calen documents culturals útils en aquest sentit. Les visions apocalíptiques s’han d’adaptar a les circumstàncies actuals”, resumí.
També va ser una jornada adequada per abordar aquests assumptes per coincidir amb el dia que SpaceX, l’empresa aeroespacial fundada per Elon Musk, acomplís una exhibició des del punt de vista de l’enginyeria. I és que, segons Thaler però també Christine Hentschel, sociòloga i l’altra ponent de la sessió, Musk i en general les visions “tecnooptimistes” tenyeixen d’utopia l’apocalipsi de manera que esdevé “un projecte polític molt perillós”. Els seus avenços, que poden resultar elogiables des del punt de vista tècnic, suposen certa via lliure per no actuar en el planeta ja que el que exploren amb convicció és la possibilitat de migrar a l’espai exterior. Projecte que, en tot cas, sembla només a l’abast d’una minoria altament adinerada. Així, usant el títol del darrer llibre de Thaler, No Other Planet, el lema que convé interioritzar és que no hi ha cap més planeta per a nosaltres que aquest.
Un cop assumit això darrer, com en moltes sessions d’aquesta Biennal que exciten el pensament, la platea vol aterrar els diagnòstics i cerca maneres pràctiques d’encaminar-se. Moltes vegades és una demanda satisfeta de manera insuficient, però és que gairebé sempre els canvis culturals són la part més lenta i feixuga d’un canvi efectiu. Per tant posar paraules a segons quins raonaments i animar a propagar-los no és fer poca feina, precisament. En aquest sentit, i aplicat al tema de la sessió, se’ns va recalcar que “la imaginació juga un paper molt important en aquests processos”, les corrents més conservadores i els poders establerts han fet sempre esforços per delimitar “allò que és possible”, així que la lluita social comença eixamplant aquests horitzons de possibilitat.
Un dels àmbits on aplicar activament la imaginació pot ser, és clar, l’habitatge i això es va proposar la sessió Viure a Barcelona avui. Turisme, habitatge i gentrificació ja per la tarda. Tenint en compte que, com digué Erik Harley, investigador i divulgador en estudis urbans, “les comunitats autònomes més turístiques tenen una taxa de població amb dificultats d’accés a l’habitatge més alta”, resulta adequat en una ciutat com Barcelona parlar de turisme, model econòmic i habitatge de manera relacionada. No és cap novetat, és clar, és un dels debats ciutadans majoritaris en els darrers temps. Com tampoc és novedós actualment exemplificar-ho amb la celebració a la ciutat de la Copa Amèrica de vela, que va ser objecte de mofa indignada, però també resignada, durant bona part de la sessió.
Jaime Palomera, antropòleg i investigador a l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA), apuntà que, segons enquestes, els barcelonins creuen majoritàriament que el turisme és el principal sector econòmic de la ciutat, fet que no és així observant el nombre de llocs de treball que comporta. “El que passa és que té una presència brutal, modela la ciutat, el seu impacte és superior a allò que aporta”, argumentà. Davant dades d’aquest tipus, Harley va afirmar que és evident que “cal un decreixement turístic”.
Palomera va diagnosticar que la societat de propietaris que s’havia creat a Espanya durant la segona meitat del segle passat “ja no és tal” i va parlar d’una societat “de dues velocitats, en la qui pot comprar habitatge és, en un percentatge força elevat, qui ja tenia propietats”. També va aportar una dada molt rellevant, fruit d’un estudi recent de l’IDRA: gairebé el 60% de les compres d’habitatge que es van fer el 2023 i 2024 van pagar-se al comptat, sense hipoteca, que va acompanyar de la següent pregunta al públic: “Quantes persones coneixeu que es poden comprar un pis sense haver de fer una hipoteca?”. Davant d’aquesta situació, que evidencia que qui té la capacitat d’estalvi per poder afrontar la compra d’un pis ha de competir amb societats d’inversions i rendistes professionals, la proposta és prou senzilla de resumir: “Calen mesures per fer l’habitatge menys atractiu per a l’especulació”. Un altre assumpte serà com dur-ho a la pràctica, però imaginant-ho, eixamplant el terreny del possible, ja estem enfilant el camí.
Com a acte de clausura oficiosa d’aquesta Biennal -hi havia altres propostes més o menys simultànies a d’altres indrets de la ciutat- un espectacle musical i poètic, potser amb més pes del segon terme, semblava a priori una opció ben adequada. I així ho fou a la pràctica, malgrat resultar inevitablement una funció desigual, fruit de la seva benvinguda naturalesa col·lectiva. Un recorregut heterogeni per diversos conceptes pertinents -paraula, ball, amistat, comunitat…- no del tot explícit, no a mode de diccionari sinó de mosaic de veus i referències, que va deixar moments veritablement àlgids. I, cap al final, una frase dita per Joana Gomila que pot servir com a llavor de cara a una propera Biennal i, sobretot, l’espai temporal que haurem d’habitar mentrestant: “L’herència no es tria, només què en fas”. I ella en va fer... una jota. Qui hi va ser us ho podrà dir.
