Entre un present massa victorià i la utopia
Jason Hickel explica al seu llibre Menos es más (Capitán Swing, 2023) una anècdota ben reveladora. El 2017 un estudiant va preguntar a Nancy Pelosi si, tenint en compte que un estudi deia que el 51% dels joves estatunidencs ja no recolzava el capitalisme, els demòcrates, el partit de Pelosi, podrien recollir aquesta nova situació i plantejar un futur amb una economia alternativa. Pelosi va restar desconcertada i es va limitar a contestar que eren capitalistes i que això era així, evidenciant el tabú del qüestionament del capitalisme, sense oferir cap justificació.
Aquesta assumpció dogmàtica és amb el que sovint hom topa quan al·ludeix a alguna proposta de decreixement econòmic. I és que, com va apuntar Rubén Martínez a Jason Hickel ahir a Can Felipa, creixement i decreixement són paraules molt connotades, una en positiu i l’altra en negatiu. Així, Hickel, que resulta que està vivint “a un quilòmetre” d’aquest indret del Poblenou, va tenir l’oportunitat d’esbudellar els seus punts de vista tot començant per advertir que el PIB és una mètrica insuficient: “reflexa un augment de la producció, però cal preguntar-se si allò que estem produint és beneficiós per a la societat”. L’antropòleg de l’economia creu que això no és així, per la senzilla raó que qui vol augmentar la seva producció ho fa a fi d’augmentar el benefici i no satisfer les necessitats reals de la població. El gran problema, segons ell, és que els ciutadans no tenim un control democràtic sobre la nostra capacitat productiva: “Ens passem la vida treballant per corporacions que no són democràtiques, no tenim poder de decisió sobre la majoria d’accions que duen a terme les empreses”.
Hickel, autoproclamat socialista, rebutja la utilitat de presumptes alternatives que s’han plantejat, com el denominat creixement verd, ja que la seva proposta de seguir fer creixent el PIB i alhora aconseguir els objectius climàtics a la pràctica no està succeint: “No hi ha cap país que estigui assolint el ritme de reducció d’emissions de cara a 2050 que fixa l’Acord de París”. Tampoc va mostrar-se partidari que el camí sigui fer veure a la ciutadania que la crisi ecològica està directament relacionada amb el propi consum individual. “Hem de deixar de banda la narrativa burgesa segons la qual la classe treballadora ha de consumir menys i apretar-se el cinturó i, en canvi, potenciar una narrativa que empoderi la gent i l’erigeixi com entitat transformadora”, proposà. Així i tot va reconèixer que per a tal objectiu cal un vehicle polític, algun partit que ho lideri, i que ara com ara “no hi és”.
Martínez el va convidar a imaginar en veu alta com seria una economia postcapitalista amb aspiracions socials, sanitàries i ecològiques, entre d’altres. I va ser en aquest punt quan Hickel va proposar l’existència d’una garantia d’ocupació pública prou robusta que permetés a la ciutadania substituir la seva feina actual si es considerés que no està encaminada a qüestions necessàries per a la societat. Això, a més, apuntà, milloraria la capacitat negociadora de la classe treballadora, ja que no estaria obligada a aguantar-ho tot per part de la patronal. Va quedar clar que calen voluntats polítiques però també una substitució dels relats dominants, com per exemple del clàssic somni capitalista que encoratja la idea que tothom pot arribar a ser milionari. “Podríem tenir el somni que tothom pogués tenir un habitatge assequible, quelcom que el capitalisme ha estat incapaç d’aconseguir, aquesta hauria de ser una aspiració de civilització”, proposà.
Els que covem, voluntàriament o no, un pessic d’escepticisme en el nostre interior potser no vam poder evitar pensar que les paraules de Hickel corren el perill de ser prèdiques enmig del desert, i tot plegat no deixa de sonar força utòpic. Però al capdavall, qui pot negar que la utopia pot oferir solucions regeneratives i útils?
Aquesta darrera idea, la conveniència de no rebutjar una idea o proposta pel fet de no ser possible en la seva totalitat, lliga poderosament amb quelcom que va dir Zadie Smith a la Plaça de Joan Coromines només una horeta més tard: “Si diem a la gent o ho fas tot perfecte i sense contradiccions o no pots fer res, limitem la possibilitat d'acció política”. L’escriptora britànica ho va exposar en relació al comentari de Míriam Cano, conductora de l’acte, segons el qual Smith, a la seva nova novel·la La impostura (Salamandra, 2024), celebra les contradiccions dels seus personatges. Semblaria un context allunyat del de les propostes d’un teòric del decreixement econòmic, però sovint la realitat s’entossudeix en evidenciar les connexions més aparentment insospitades.
El comentari de Smith, a més, fou una mostra que, si bé l’entrevista corria el perill de centrar-se en excés en un llibre que es va publicar no fa ni set dies i que gairebé ningú del públic havia llegit, la universalitat i vigència dels temes que tracta van permetre que la conversa oferís moments poderosos. La impostura és una novel·la ambientada en l’època victoriana però té la seva llavor en el present o almenys en el passat immediat. No fa gaire Smith ha tancat un període de residència d’una quinzena d’anys als Estats Units i especialment allí va observar que “tothom enganyava i s’enganyava, que hi havia força distància entre el que es pensa i el que es diu”. Això la va fer pensar que aquest fenomen era molt propi de la societat de finals del segle XIX al Regne Unit, tal com també ho era la distància entre propietaris i treballadors que l’autor Thomas Piketty sosté que existeix actualment. Aquesta és l’espurna de la seva darrera obra i el fet que, tant aleshores com ara, aquestes desigualtats generin una gran quantitat d’impostors. “Són personatges pels quals sento empatia. Si el joc no és just, per què no fer trampes?”, justificà.
La fosca, empesa pel vent, s’anava apoderant de la plaça i, com la jornada anterior, van aparèixer els lladrucs dels gossos. Smith es va interrompre per celebrar-los, qui sap si amb ironia o sense -“tant de bo s’enfilés a l’escenari, aquest gos”-, un instant abans que el so de les campanes s’afegís a l’aparent propòsit còsmic de fer perdre el fil a l’autora britànica. Afortunadament, de seguida la conversa va reprendre la seva inèrcia positiva i Smith ens va obsequiar amb uns breus apunts sobre maternitat i escriptura, sempre amb oportú alè desmitificador: “Els capítols breus encaixen millor amb la meva vida actual, que consisteix en escriure des de que deixo els meus fills a l’escola fins que els recullo”.
Abans d’acomiadar-se amb puntualitat, hi va haver temps per algun retret a Dickens entre d’altres elogis, i per constatar la seva limitació com a subjecte polític: “De més jove pensava que l’acció política consistia en crear estructures prou justes perquè la gent es pogués realitzar íntimament: es pogués enamorar, tenir fills, anar a discoteques on ballar tota la nit”. Potser amb això avui en dia no n’hi ha prou i caldria veure com encaixa en les propostes de decreixement de Jason Hickel, però almenys a aquella hora del vespre van ressonar com aspiracions del tot desitjables.
