El pensador és l'estrella
“Fins que no vaig traslladar-me als EUA, ja llicenciada, no vaig saber que jo era negra. A Nigèria no em sentia racialitzada”. Amb aquesta reflexió als pocs minuts d’iniciar la seva intervenció, Oyèrónkẹ́ Oyěwùmí va capturar l’atenció presumptament voluble del públic de secundària que emplenava el Hall del CCCB. L’interès ja no va decaure fins al final.
Un dels postulats més difosos d’Oyěwùmí és que les nocions de gènere occidentals, basades en una divisió biològica entre homes i dones, van ser imposades a les cultures africanes a través de la colonització. Per aquesta qüestió li va preguntar Miquel Missé i ella va explicar que el gènere no organitzava la societat ioruba, sinó que el que sobretot la vertebrava era l’edat. “Estem veient que les dones que arriben al poder sovint han de fer gala de virtuts associades als homes i aleshores la jerarquia realment no canvia. El mateix passa amb la raça, el negre ha de comportar-se com un blanc per gaudir de major acceptació. Quan el que organitza les relacions és l’antiguitat, no s’estableix una jerarquia estable, és fluïda, a tothom li arriba el seu torn”, argumentà. Així, mentre el rol basat en gènere o en raça és quelcom que no te’n pots desempallegar, el rol basat en l’antiguitat canvia tota l’estona perquè et relaciones constantment amb gent de diversa edat, més joves i més grans que una mateixa.
Aquesta manera de procedir sens dubte ofereix bones perspectives, però potser no resultava allò més seductor per una audiència instal·lada encara en l’adolescència. Tanmateix, l’alumnat present a la conversa no s’hi va oposar gens, almenys de manera visible, i va entomar amb ganes el torn de preguntes que s’havia reservat a la recta final de la sessió. Qüestions que van servir perquè Oyěwùmí expliqués que va triar anar als EUA a estudiar i no a Europa per un “sentit de l’aventura” i perquè la primera vegada que va anar a Londres li va semblar “un indret ja conegut”, ja que “a Nigèria havia crescut plenament immersa en la colonització britànica”, malgrat el país es va independitzar pocs anys després del seu naixement. De manera sorprenent o no, prop de la meitat de les preguntes dels estudiants van ser formulades directament en anglès, quelcom que pot fer pensar en diverses coses, entre elles posar de manifest per enèsima vegada que aquí també estem sota l’influx de l’hegemonia cultural anglosaxona.
A mitja tarda, al pati d’accés a La Model formiguejava una notable afluència de públic ja uns minuts abans de l’hora d’inici de la primera sessió. El motiu era la visita d’”un dels pensadors transhumanistes més importants del món”, en paraules de Camil Ungureanu, que feia d’amfitrió del suec Anders Sandberg. Però, com és normal, Sandberg no ha estat sempre pensador en un sentit professional i va explicar que la Suècia de la seva infantesa i adolescència era un lloc força avorrit i això el va empènyer a llegir molta ciència-ficció. D’aquí a l’interès per les xarxes neuronals, els estudis d’informàtica i la recerca sobre futurs.
Si volguéssim establir un repartiment de papers en la conversa entre Ungureanu i Sandberg, es podria esbossar que Sandberg es va mostrar il·lusionat, amb matisos, per les possibilitats que la tecnologia oferirà a la millora de les capacitats humanes mentre que Ungureanu va adoptar un paper més escèptic, útil en la seva funció propera a la d’un entrevistador. “La meva gran esperança és que hi pugui haver moltes maneres possibles d'habitar el futur. La meva perspectiva és liberal, temo que algú uneixi la humanitat en una sola direcció.”, valorà Sandberg.
Mitigar els efectes de l’envelliment i, potser en darrera instància, assolir la immortalitat és un dels punts de fuga habitual en els debats transhumanistes, o posthumanistes potser caldria dir, arribats a aquest punt. En aquest escenari, Ungureanu va posar en dubte si envelliment i mort es podrien considerar errors o defectes que pertocava resoldre als humans. Sandberg, retenint els cavalls de la prudència però no de l’especulació, va pronosticar: “Potser arribarem a un punt on se’ns farà estrany saber que hi va haver una fase de la història de la humanitat en la qual acceptàvem els inconvenients de l’envelliment”. Aleshores, ja cap al final de la conversa, hom podia alçar la mirada cap al vell rellotge del pati on aquest assenyalava la 1h i brollava la temptació de pensar si la continuïtat temporal s’havia vist alterada. O quelcom millor. O pitjor, segons es vegi.
En pocs instants l’ara i l’aquí ens van tornar a centrar, principalment perquè el públic anava en augment de manera molt notòria. Fora del recinte, a la vorera del carrer Entença, hi havia cua i es va habilitar una sala adjacent amb una pantalla i un sistema d’àudio. El motiu de tanta expectació no era un altre que la presència imminent damunt l’escenari d’una institució del pensament contemporani com Jacques Rancière. Cridava l’atenció especialment com desenes i desenes de joves que rondaven la vintena van decidir esmerçar un vespre de divendres escoltant un filòsof. Segurament la majoria eren estudiants d’àmbits del saber que Rancière ha freqüentat i encara freqüenta als 84 anys, però no deixava de ser un escenari ben diferent al que dibuixa el relat dels qui veuen el jovent com una massa uniforme sense inquietuds intel·lectuals.
Ahir els conceptes claus eren imaginació i emancipació i el pensador francès es va servir de Txékhov, el protagonista del seu darrer assaig publicat, per emmarcar-los. “La servitud no és submissió, sinó un consentiment que es va reproduint”, afirmà, i per contra, que “la imaginació és fer, o almenys intentar fer, allò que no sabem fer”. El discurs vertiginós de Rancière, pautat per les qüestions que li plantejava Andrea Soto Calderón, va passar, com és natural en el seu treball, pel món de les imatges, que “no són només formes visibles, sinó sobretot relacions entre formes visibles i significacions”. De l’emancipació va dir-ne que “tot moviment emancipador ja és en si un moviment estètic, ja que fa visible allò que fins aleshores no era visible o no es veia”.
L’exposició de Rancière, però, també tenia mànecs on agafar-se els menys formats en qüestions filosòfiques. Entre al·lusions al cinema de Pedro Costa i l’anècdota de l’impacte que li va fer veure una botiga ben grossa a l’aeroport de Barcelona que proclamava DESIGUAL (quan ell acudia a la ciutat a parlar de la igualtat), va recordar una frase de Godard de gran vigència: “Amb la creació de l'Estat d'Israel el 1948, els jueus van entrar a la ficció, a l’epopeia, i els palestins al documental, al conflicte”. De vegades una palleta d’or concreta no passa desapercebuda en una panera que n’és plena.
