Dissabte de cures per al progressisme i els postulats antiracistes
Una pluja lleugera va fer convenient traslladar la sessió matinal dels Jardins Pla i Armengol al veí Centre Cívic Guinardó, a només dos centenars de metres de l’emplaçament previst. Així, no hi havia excuses per perdre’s Joan C. Tronto i Carl Cederström parlant de Capitalisme, cures i temps, una terna de conceptes, dels quals els dos segons segurament encara no estan prou examinats, en especial vinculats directament al primer. Les excuses van aparèixer també ben aviat a l’exposició de Tronto. Així va anomenar les múltiples justificacions que hom branda per no ocupar-se de les cures. I és que en el centre del discurs de la professora estatunidenca hi ha el convenciment que la cura ha de ser reconeguda com una activitat fonamental que sustenta la vida social i política. Però hi ha molta feina fer, perquè al llarg de la història majoritàriament hem viscut “com si les cures no existissin”, no és quelcom que hagi estat situat en l’àmbit del visible.
Cederström, d’una generació posterior, va presentar-se tot dient que la seva perspectiva era des d’una universitat de negocis, tot i que des d’un “petit reducte hippy” d’ella. El suec és un reconegut investigador, crític amb les actuals doctrines de la felicitat i la psicologia positiva i fa deu anys va adquirir certa notorietat amb la publicació del llibre The Wellness Syndrome. Però aleshores, explicà, l’obsessió per l’autocura encara no era un hashtag d’èxit a Instagram, almenys en la mesura que ho és ara. Així, el professor suec va saber copsar els inicis d’una tendència, segons la qual “has de demostrar que estàs feliç i sa, com un obligació moral actual”. “Els joves senten l’obligació de la salut per ser contractables”, incidí.
Tronto també va voler expressar que la salut és un dret que l’estat hauria de garantir, però que això és quelcom que “no passa a molts indrets del món”. En aquest sentit, Cederström va apuntar a la tendència actual que tenen les administracions de desentendre’s d’aquesta responsabilitat i delegar-la a les corporacions, que al seu torn no fan sinó carregar-ho al treballador. Va parlar de tecnologies que recullen dades de salut i exercici com polseres, i l’ús per part de les asseguradores d’aquests registres per oferir tarifes personalitzades, fet que va titllar de “tendència perillosa” per la pressió creixent que fa recaure a l’individu.
El concepte del temps és essencial en les qüestions de cura i Tronto va recordar que la lluita per disposar de temps ha estat una lluita sempre més intensa i urgent per part de la classe treballadora, que és qui dedica més temps a les cures de les classes privilegiades, a canvi de no tenir-ne per les pròpies cures i les que necessiten les persones del seu entorn. “Més democràcia i més cures són dues qüestions que sota el meu punt de vista han d’anar de la mà”, va concloure.
Per la tarda la pluja ja no va fer acte de presència i la Plaça Masadas va poder-se estrenar com a escenari de la Biennal. Un entorn acollidor al cor d’un barri, ni perifèric ni cèntric, idoni per abordar una sessió com Les respostes als populismes totalitaris més enllà de la indignació, com idònia també era la data, la del Dia de la Hispanitat. Miquel Ramos, periodista expert en extrema dreta, i Santiago Alba Rico, assagista en la cruïlla de la filosofia, les lletres i la política, feren una avaluació raonada i assossegada de la situació: l’espai que ha aconseguit ocupar l’ideari de l’extrema dreta actual, sovint lligat a discursos d’odi, contrasta amb una desmobilització progressista.
Alba Rico explicà que “una onada reaccionària sempre succeeix a una onada progressista fallida”, fent referència al 15M, la Primavera Àrab i demés moviments de fa entre 10 i 15 anys que van suposar una temptativa de redemocratització global que no ha aconseguit consolidar-se. Ramos assumí que “és preocupant que des de l'esquerra no tan sols no hi ha rearmament, sinó que amb prou feines hi ha autocrítica i revisió d'allò que hem fet malament”.
No es va passar per alt el fet que “en totes les crisis està en joc la disputa pel llenguatge, per les paraules”, segons Rico, i que en això l’extrema dreta està essent més hàbil i eficaç. Es van posar damunt la taula exemples de termes com llibertat o incorrecció política, del que Ramos comentà que “la que coneixia era en contra de la monarquia o les elits i no contra les dones, el col·lectiu LGTBI o les persones realitzades, que és la incorrecció política que empren els discursos d’extrema dreta”. De manera inevitable tot duia a parlar també del poder de les xarxes socials i de l’èxit que semblen tenir aquests postulats reaccionaris en una part notable de la població jove. “Quan ets jove et vols rebel·lar davant de tot allò que et sona a propaganda”, valorà Alba Rico en relació al fet que l’extrema dreta sedueixi a joves que, pel que sigui, es veuen impel·lits a reaccionar davant l’onada feminista.
Un cop obert el torn de preguntes i reflexions al públic va quedar clar que ambdós participants havien dibuixat un diagnòstic prou acurat i raonat. Però es vol quelcom més que això, es desitja una direcció, vist que el terme solució almenys per ara roman inaccessible.
La recta final de la jornada es plantejava curulla de propostes amb forma d’espectacle als Jardins de Pla i Armengol. Les arts del cos i el moviment tenien una doble representació. Primer amb Simbi en aigües astronòmiques, que el cronista no va poder gaudir per no disposar de quelcom proper a la ubiqüitat, i després amb la peça de Mabel Olea THE BIG CITY: La ciutat dormitori, El paradís. Olea, sempre magnètica, encarnava una mena de revenant fallida, algú que no aconseguia alçar-se, en una escenografia que al·ludia a una urbanitat distòpica però alhora molsosa.
Per acabar, temps per a la comèdia en directe, amb dos monòlegs de temàtica frontalment antiracista, programats de manera gens casual en una data de la significació del 12 d’octubre. Primer Asaari Bibang aparegué amb energia a l’escenari, enmig de música triomfal, per oferir amb l’espectacle Negra el que promet el títol, consciència de gènere i consciència de raça. Una denúncia esmolada i sense victimismes dels microracismes benintencionats que vessen encara en la nostra societat actual, una exposició plena de riallades però que interpel·là directament el públic i l’instà a autoexaminar-se. Un propòsit semblant és el que mou Yunez Chaib, però en el seu cas ho vincula a les seves arrels magrebines i confronta especialment els discursos d’extrema dreta, amb una estimulant tirada per testar els límits de l’humor, si és quelcom que existeix.
